8.2.09

Puc dir que he estat aquí i allà, que he travessat el Danubi, que he passejat pels humits carrers de Sarajevo, que m'he sentit reina enmig de París, que he begut vodka a Moscou. Puc fer-ho, i no seria tan fals. Però quina importància té? Jo puc ser infinites coses. Puc contenir dins meu milions de paraules. De l'esguard de la tragèdia n'emana la meva història. Tot plegat resulta estar immòbil, suspès en l'aire. L'equilibrista s'ajuda de les seves ombres per tal de precipitar-se el més ràpidament possible a l'abisme. Em fa mal. Em fa mal haver-me tret totes les màscares i haver-te escrit tots aquells mots certs. Ara què? Em promets un futur, però com mantindràs aquest jurament quan som dues paral·leles? El temps ens acabarà separant. Els vincles es desfaran en l'aigua i llavors tots aquells vaixells que ens esperen naufragaran, de forma irremeiable. Això és la vida. Saber que el que ara tens, acabarà escolant-se pel clavegueram i que en el futur, només seràs capaç de lamentar-te per totes les pèrdues. Ho sé. Dibuixant en l'aire i en el fum del Marlboro el nostre destí, percebo el regust d'un lambrusco, pres durant un juliol qualsevol, en un restaurant italià qualsevol. Què sóc? Només la suma de totes les imperfeccions possibles, només un cúmul de núvols i pluja i vent i tragèdia. Ostento el poder d'aniquilar-me quan el dubte tot ho governi. Tant automatisme ens fa respondre a estímuls de forma premeditada. No el vam reconèixer d'aquella manera. Per això vam pecar. I ara, el tast de vins de dimecres durà noves confrontacions. Jo defensaré la seva poesia, jo defensaré la vulnerabilitat que emana del blau Y.Klein; tu diràs que segueix ostentant la mateixa condició de traïdor que antany. I no descansa aquí, en aquest punt, la gràcia de tot plegat? Batallar dialècticament i sofrir ferides invisibles i al final, la calidesa, la certesa que sempre sonaran les alarmes quan ens danyin. Hem teixit, amb les paraules, amb els fets, amb els somriures, la mortalla amb la què enterrar la desconfiança de l'abans. La victòria sobre la vida serà nostre. No obstant, tingues la certesa que és temps de bombardeigs aeris.


3 comentaris:

bimbonocilla ha dit...

Ser dues paral.leles.. és bo i també força dolent.

Et vaig copiar la foto ;P

Miquel Casellas ha dit...

Ja anem trobant una mica d'optimisme.

Mirielle ha dit...

Clarissa, on ens porta tot plegat? Vaig seguint els teus escrits com qui viatja i sap que en qualsevol moment anunciaran la parada final, fi del trajecte. Tot i això la finestra està plena de meravellosos paisatges, d'ombres que ho acaparen tot i arbres que guanyen una lluentor estranya, una mena de llum vulnerable.