Totalmente A Favor

Els cadàvers floten en l'aigua. Les nits resulten fredes i solitàries. Quan bufa aquest vent extremadament gèlid, jo només puc morir i deixar que el temps passi, que m'oblidin. Com avui, que els observava i desitjava que tu hi fossis, que poguéssim discutir sobre la nostra mísera existència, sobre les pinzellades d'un Rothko, sobre les similituds i diferències entre el meu estil literari i el d'aquells que s'alcen anomenant-se amics teus. El nostre propi esclau és el temps que s'envà d'aquesta estúpida manera. Ara que faré un any més, ara que envelliré, ara que voldré tornar a renunciar a tot allò material que he anat acumulant, percebo amb més força que mai quant he callat. El problema és fins on estic disposada a perdre'm únicament per a satisfer-te. Podria deixar-ho tot, i aquesta frase és de tal certesa que em deixa immòbil, quasi morta. El vaivé de tots aquests dubtes que m'acaparen és el plaer agredolç de saber que el cor encara batega. Però ahir vaig tornar a encendre una cigarreta, sense cap tipus de dubte. Perquè ja ho tinc això, puc transgredir totes aquelles normes que m'he imposat sense que el pols em tremoli, sense que trair sigui una cosa que em costi massa. I recitar a Whitman i reflexionar sobre la naturalesa de la mateixa herba i comprar-me l'últim Mishima que em falta i recuperar a Vila-Matas i vagar per l'Fnac sospirant, sabent que, com la senyora Dalloway, malgrat celebrar una festa té la certesa que tot, absolutament tot, va i anirà malament, ara i per sempre. I saber, senyors, senyores, que això comença a ser el preludi per les meves pròpies Dark Paintings.