4.3.09

Llegir a Vila-Matas. Tenir la certesa que podria recórrer tota la ciutat sota un paraigües d'allò més kitsch. Contemplar com els plats es succeeixen, un rere l'altre, incessantment, durant un dimecres qualsevol. Ja arriba la primavera, quina veritat tan innegable, ja arriba la primavera i amb ella el temps que fuig i s'amaga i esdevé la mesura de tot, de tot plegat. Repetim, ens repetim. I ens assimilem al nostre jo passat, quan perplex ens pregunta si realment torna a ser dilluns. Vaig ascendir per les Rambles amb un Rothko sota el braç. Quan aquell home, d'accent argentí i amb sabor a mate als llavis, em preguntà el per què de la meva especial estimació a aquella obra, vaig tartamudejar. Com poder traduir el sentiment a paraules sense que es perdi en el camí, en aquest procés químic excepcionalment complex, l'essència del que realment colpeix, del que realment em colpí en aquell divendres de juny? Com poder articular en paraules el miri vostè, és que resulta que fent observança d'aquest Rothko, d'aquest precisament, vaig poder percebre, d'una manera tan vívida, tan colpidora, el món i la seva absurditat i el sofriment de l'artista per a plasmar el que en realitat volia i la meva desesperança i el temor i el silenci i tot, tot plegat, cada moviment, cada vaivé que en aquell moment succeïa, cada respiració, cada batec, tot, que tinc la impetuosa necessitat de tenir-lo a casa. Imaginava que li deia tot això, amb vehemència, fins i tot amb una llàgrima en les meves galtes mentre ell impassiblement enrotllava la làmina per a posar-la en el tub de cartró. Ufanosament, després de rubricar, i com una majestuosa dama en estat de dol, ascendí des dels mateixos inferns fins al capdamunt de Barcelona. I des d'allí, emulant el famós Friedrich, em vaig adonar que realment es necessita d'aquesta gran ciutat per a mesurar la nostra solitud.