14.3.09

El pelele, Goya


En realitat, no era la primera vegada que jugaven amb ell. El primer cop, li van prometre amor etern, però mentre passejaven pel parc, amb les mans entrellaçades i el seu cor bategant amb la força pròpia de l'adolescent captiu per la bellesa, ella pensava en un altre. Després d'aquest primer desengany, i per ser el primer el més dolorós, el més punyent, el que més va fer sagnar-lo, es va tornar a enamorar d'una noia de cabells llargs, quasi infinits i de mans lleugerament pàl·lides. Aquest cop, essent més prudent, no va jurar-li que l'estimaria per sempre però si que apostà fortament per aquesta relació que cregué beneïda pel mateix Déu. Tanmateix, també en aquesta ocasió el temps conspirà en contra seva i la seva innocència no li va permetre veure com la que era la seva noia intimava amb un altre durant les melangioses tardes de diumenge. La tercera vegada fou una cosa totalment imprevisible: la coneixença d'una persona agradable, amb la que congeniava plenament, el pas del temps, la certesa de percebre, mesos després, que ell ja no concebia la vida si no era al seu costat. Podríem dir, ell podria dir que aquesta va ser la vegada que sofrí més, o com a mínim més intensament. També la causa era diferent de les d'antany: ella no l'estimava, malgrat tots els esforços que fes, malgrat totes les flors regalades a mitjanit, tots els sopars on ell la convidava, totes les passejades arran el mar, amb les mans quasi tocant-se. Però no. Per més que ho intentava, sempre hi havia un abisme, una distància que els situava a cada un d'ells en els extrems més oposats del món. La quarta dona que li robà el cor feu el mateix amb la seva cartera. Va ser una relació fugaç, plena de desconfiança i de recel, però que no obstant, exercia sobre ell un cert atractiu. En la repulsió hi trobà la l'atracció.

I conclou, fent observança de la seva pròpia història, que ha estat emprat com una joguina, com un passatemps humà sotmès als designis més caprixosos de les seves quatre amants. Però segueix viu, malgrat que li hagi costat Déu i ajuda haver arribat fins aquí.


Nova (i humil) proposta pels Relats Conjunts


15 comentaris:

Miquel Casellas ha dit...

Aquest m'ha arribat al cor. Molt bé. Ja esperava un canvi en el teu pesimisme literari.

XeXu ha dit...

Molt bona història! M'ha agradat molt com l'has explicada, i el quadre seria una bona metàfora de la història. A més, amb referència final a Manel, no?

Mireia ha dit...

Bona història, un ple trista.... a veure si finalment troba la dona de la seva vida i canvia el quadre

skorbuto ha dit...

Sort que l'he llegit després de fer el meu! Crec que la diferència més important és que en el meu cas hi ha un to irònic.

M'ha agradat, molt colpidor.

kweilan ha dit...

Pobre, quina poca sort. Molt ben escrit!

- assumpta - ha dit...

Catxins, quina mala sort.
A veure si a la propera li canvia.

M'ha agradat !
;)

Roc Sang ha dit...

Vaja, és un relat profund. I de segur que més d'un/a s'hi pot identificar; és humà i proper. Bona feina.

Jordi Casanovas ha dit...

Com la vida mateixa...

barbollaire ha dit...

Una història tristoia però boníssima!

;¬)*

Pd40 ha dit...

Molt bo! Has trobat l'esperit del quadre per fer un relat genial, m'ha agradat molt. Felicitats!!

Marta ha dit...

Ei! Aquest m'ha agradat i trobo que és una bona aportació al quadre!
I de faltes gairebé ni una! :p
Feia temps que no em passejava per aquí, continuaré tafabejant a partir d'ara!

Alegria De La Huerta ha dit...

Donar sempre donar... aquí és on rau la veritat i l'autenticitat de les coses. Donar-te tot tu als altres.

Nymnia ha dit...

Impresionant! M'ha agradat molt la idea, com t'expliques! D'humil res, que és un molt bon relat!!

thatblogalreadyexists ha dit...

Me ha gustado, sobretodo la parte de la cascada, aunque yo lo habría concluido diciendo únicamente "li hagi costat Déu arribar fins aquí" (por eso de la venganza divina).

Assumpta ha dit...

Què ben escrit!!!

Jo normalment faig comentaris quilomètrics, però és que no puc dir res més. Està genial! :-)