El principi satànic

Tinc fe. Tinc fe en que les posicions que cal prendre respecte la vida han de ser del tot o res. Cal acceptar aquesta feixuga existència sense reserves i entregar-nos plenament als seus designis. Tinc fe. He de sostenir el bolígraf amb la fermesa pròpia del qui sap que està traçant les línies del seu destí. Fer cerveses, fumar-se un Malboro, jaure al sol i somriure han d'esdevenir el canal per on propulsar-nos a algun succedani de la felicitat. Fa uns dies escrivia que cal avançar. Ho mantinc, ho reitero. Cal avançar i cal fer-ho sabent-te fugissera. Tot plegat no és res més que el simulacre d'una gran batalla: quan decideixo concentrar tots els meus esforços en transcendir-te, un exèrcit aliat a tu em derrota al desemmascarar-me. La política de contenció sempre acabà sent ofensiva: puc dir-me "escúchalos, a todos, pero que el tono de tu voz lo conozcan sólo algunos y que nadie sepa lo que piensas, déjalos a ellos explayarse. Deja que los demás hablen, tú mantente en tus cuarteles de invierno" i després, transgredir amb total impunitat la norma. Amb diplomàcia, les coses únicament aconsegueixen maquillar-se. La veritat es perd, la certitud muta, la sinceritat s'abandona. Repetim un Hiroshima. Ens hem de trair, ens hem d'esventrar, hem d'esberlar-nos el crani. És necessari escriure un punt i final a totes les històries que ens colpegen, un the end, un koniec. Voldria arrancar-te aquests ulls tan foscos, aquests que s'assemblen al mateix abisme. Vila-Matas s'inventa coses. Jo m'invento vides. Fins i tot la meva.