Se'ns demanen uns coneixements que no podem esgrimir, a hores d'ara. Què cal fer? On cal dipositar la nostra confiança sense acabar traïts, desmembrats, devastats dins nostre? Si ens anomenen pel cognom, sospirem i ens deixem caure, amb un sí als llavis. La tempesta ens espera. Ens lligarem a coberta i ens abandonarem al lament d'aquells que miren sense saber ben bé què hi fan, en aquesta vida. I caurà el teló grec, i acabarà la tragèdia i jo només podré rellegir-me i enganyar-me pensant "ostia p***, doncs tampoc ho fas tan malament!" però serà mentida i realment importarà ben poc.
No vindrem.
No veurem florir els ametllers, no escoltarem les orenetes, no sentirem com la nostra pell transpira sota l'abrasador sol d'estiu. No vindrem, mantenint-nos en els nostres cuarteles de invierno. I les armes?, preguntes aclucant els ulls, desconfiant d'aquestes paraules que s'afilen per si mateixes. I jo que sé. I jo que sé sobre les armes, sobre la vida, sobre els mots que se'ns escapen, sobre els silencis que resulten ser massa punyents per nosaltres, sobre tot allò que vull fer i que acabo sublimant; i jo que sé sobre aquest temps que sempre se m'ha escapat i que ara ens sepultarà sota l'oblit mutu.
No vindrem.
Perquè en realitat no hem existit: no us parlo d'absències sinó de fets que mai han passat. Us enganyo; tanmateix, és cert que jo sóc el major frau de la història.
1 comentaris:
Que ens demanin el que vulgui, que farem el que podrem. El més bàsic: sobreviure.
Publica un comentari a l'entrada