Armistici

Firmem l'armistici i m'agafes de bracet. Jo no et miro als ulls, però tu em xiuxiueges que tenia raó, que procuraràs prendre't aquesta vida amb més calma. Somric. No només per guanyar aquesta batalla, si no per una situació que aclareix tot allò que jo poso constantment en dubte. Callo l'eterna paraula, la primigènia, però és en el silenci que prenc la resolució de començar a parlar-ho tot, allò que importa i allò que no; enfortir encara més els vincles. Vull apostar i vull guanyar i és en les nits d'hivern on m'apareixen a la mà més números dels que creia preexistents. Però tu també vindràs? - em preguntes. És obvi. Però tu saps que ja ho tens tot... - em dius. És obvi. Jugar amb l'avantatge d'haver conquerit la terra en el moment en què la guerra era més cruenta. Mirar-te i saber que ja has entès tot allò que em torba. Percebre aquesta simbiosis que ens converteix en indestructibles. Aprendre a cuidar-te i tenir l'oportunitat de desmentir aquelles afirmacions que tan em danyen. Ho parlarem. Això i tot. I jo voldré escriure poesia, descriure't a tu, a mi, el món, l'olor d'un dia de gener, un Rothko, el tallat i l'americà pres en les altures, enmig d'una Barcelona grisa i freda.