Oxford

Torno i tinc la necessitat d'escriure-ho, amb la finalitat que res quedi abandonat a l'oblit. Tanmateix, dels mots a la percepció hi ha el mateix abisme. Aquesta tasca, àrdua, resultarà alhora imprecisa, buida. Malgrat tot, puc dir que ens hem deturat per observar la mar, on s'hi reflectien tantes llums que podia traçar-se un camí cap a enlloc. Els vaixells, moguts per un suau marejol, es distingien a través d'un fanal situat a coberta. He desitjat asseure'm i deixar passar la tarda, com un asceta entre la palpitant multitud. Però hem seguit caminant, travessant el pont, deixant enrere terra ferma. Al tornar, al passar al costat dels lleons, somreia. Ja no és com abans, on el temps era limitat i els passos els marcava una trucada de telèfon. Ara tenim el rellotge entre els nostres dits i podem destrossar-lo en una alenada. Enfilant novament el passeig, hem tornat al punt primigeni. I transcendint-lo, m'has dit que no duies les mans buides. Però jo sí! - t'exclamo, i prohibeixo l'entrega de l'ofrena fins el moment on les nostres condicions siguin igualitàries. Ara he d'esdevenir l'artífex de quelcom que sigui alhora continent i contingut. Tinc una idea, que es traduirà en fracàs a la pràctica. És tan difícil, a vegades, encertar, encertar-te. Però encara tinc temps, ara i llavors, quan t'he dit que continuéssim caminant.

Els grans dies sempre acaben en l'andana dos.