No saps aquella que diu: "ho sento molt?"

No acaben d'estar mancats de raó aquells qui asseguren que no hi plou mai, aquí. És per això que tots trepitgem una terra erma i seca, observant com al nostre voltant, les plantes es panseixen, poc a poc, a cops de tragèdia. Sempre se'ns mor la bona gent canten aquells acabats de descobrir i en la certitud de la frase recordo aquest silenci que se m'ha imposat tres dies ençà. Ni vaig fer un missatge que entrés a valorar tot el que he viscut durant l'any 2009, ni elaboraré una meticulosa llista del que vull de cara aquest nou (deu) any. Tanmateix, ni tan sols fugint dels tòpics puc trobar l'originalitat. Al capdavall, la maduresa no és tenir uns ideals propis i defensar-los fins a morir (d'això, el poeta en diu coherència), sinó saber claudicar dels mateixos quan els altres no puguin entendre'ls. Pragmatisme pur, aplicabilitat condicionada al públic que escolta, amatent. De què serveix embolcallar-se amb la mortalla de l'ideal quan hom desconeix el sentit de la pròpia defensa aferrissada? Convertim-nos en quelcom menys fanàtic, menys patriota i esdevinguem la desferra que pugui lluitar ara amb traïdors, ara amb bandits, ara amb prohoms. De la versatilitat, de la prostitució ideològica en naix el coneixement. De no casar-se amb ningú, d'anunciar-se apàtrida, en brota la mateixa llibertat. Assumim-ho: els vincles i el temps són els que ens duen a la tomba.