Demanant un taxi

Lisbeth Firmin

Clàwdia ni tan sols s'acomiada. M'abandona precipitadament, obrint el paraigües amb fúria, agafant-lo amb la força pròpia d'aquell que et pot arrencar les mateixes entranyes. Encara tinc el seu cafè davant meu, a mig prendre. El seu cigarret, amb els llavis marcats al filtre, es consumeix poc a poc, junt amb el meu. Sospiro profundament i amb calma, amb paciència, remeno el meu tallat. És millor així? És millor observar totes aquestes coses que ha deixat sobre la taula i que li són tan pròpies i, no obstant, saber que ella ha partit, per sempre? Li he dit que havíem d'interposar entre nosaltres el mateix abisme. És aquesta por la que em paralitza i em fa fracassar en la pronuncia de tots els mots indispensables. Són aquestes mans tan dèbils, tan pàl·lides les que es deturen en el moment de sostindre la mà aliena. Alço la vista i miro enfora. Puc divisar Clàwdia en l'horitzó, brandant la mà, aturant un taxi. La pluja i les llàgrimes es barregen en les seves galtes, divina mescla agredolça.

De nou, Relats Conjunts.