Es mirar per la finestra i albirar el punt i final. I saber que la paraula que comença a descriure la meva pròpia existència és enyor. Fer una llista dels pros i els contres, de les històries viscudes i les que mai es materialitzaran. Recordar una nit perfecte i comparar-la amb el dia d'avui. Veure com tot es dirigeix cap a la decadència. Caminar i, de sobte, quedar-se quieta enmig del carrer al sentir un dolor intens travessant-me el cor, les entranyes. Aquell record que mai podrem arrancar-nos de la pell. Tot aquest joc que només fa que consumir-nos. I beure, sense control, sense fre, deixar que tot plegat acabi enfonsant-nos fins la immensitat més tenebrosa; somriure i fingir, acariciar i notar la mateixa vacuïtat. T'enyoro. A tu, a ells, a tots: als que lentament perden l'ombra, als que viuen sense rostre, als que desapareixen durant les nits de lluna plena. I sóc la desferra que queda quan els voltors parteixen, saciats. I sóc el mateix abisme situat a l'esquerra. I cullo roses de les avingudes de la mort amb Pavese, i el meu destí és similar al de Pizarnik. I d'aquí una setmana la meva pell serà un Rothko. No sé si confessar que moro.
... se va muriendo.
