Albirar el final. Encendre un Malboro i fugir. Saber que tot plegat és i serà irrepetible. Vint-i-tres dies abans de fer els vint-i-tres vaig ser vulnerable. Quaranta-sis dies després, mirar-te als ulls és sinònim de pèrdua. No em oblidat res i tot resta cosit a nosaltres. I durant l'estiu, i durant aquesta llarga vida que el destí ens prepara, cadascú collint les roses de les avingudes de la seva pròpia mort, mirarem la lluna i esbossarem el mig somriure que antany ens llançarem sobre una taula elegantment parada. Únicament serem invencibles perquè no haurem patit mai; i, no obstant, durant la primera matinada voldrem esberlar-nos mútuament el crani. Encendre un altre Malboro i seguir fugint. Demanar un tallat amb gel, convidar a cerveses. Caminar molt lentament per la universitat, acariciar cada racó, cada cadira, cada paper llançat amb el desinterès més profund. Preparar-se per concloure una etapa important, llarga, crucial. Fer balanç d'aquest any, el darrer, i confeccionar una llista amb les victòries, les derrotes i aquelles batalles mai lliurades. Somriure i no parar. Entendre que la gràcia de tot plegat és precisament el final, ara tan proper. Tancar portes, obrir finestres, acomiadar-se amb abraçades, marcar un bes en uns llavis aliens. Saber que, durant quatre anys, no només jo he escrit la meva història. Estar agraïda, a tots i cadascun d'ells i elles. Encendre el tercer Malboro. Aturar-se. Enfrontar-se. Ferir-se.
... se hace evidente su destino.
1 comentaris:
Albirar el final... albirar el començament...
t'ho he dit alguna altra vegada, m'agrada Molt com escrius, sé que és dir poc però a vegades quan m'hi entenc tant amb les paraules que llegeixo, no puc dir-ne més..
Publica un comentari a l'entrada