31.5.10

Clàwdia

Clàwdia creia que de la infinitud del mar hi sorgia el tremolor de les seves mans durant el primer bes. Estirada en una posició obscena, el seu cos constituïa el reclam per a endinsar-se en el mateix abisme. Clàwdia desconeixia el sentiment de la vergonya. Les seves galtes únicament prenien el color del vi rosat quan les nits deixaven de ser jocs solitaris per esdevenir una gran orgia. Ella penetrava per la mirada mentre d’altres la penetraven. No hi havia amor i per això abandonar-se era tan difícil. Tampoc hi havia raó, només una caòtica orquestra de gemecs i sospirs i el plor d’aquell que sap que les envellutades pells acabaran marcint-se. Clàwdia preferia recórrer la platja, nua, i sentir com en la seva esquena hi lliscaven les nostres mirades. Però tot plegat no es fonamentava en el que ella volia, si no en el que volíem aquells que la desitjàvem. Quan vaig voler refer el moll camí, Clàwdia ja descendia als mateixos inferns.

2 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

on deu ser la Clàwdia? potser ja és una altre i s'abandona a les mans d'algú..

m'agrada com escrius

Elvira FR ha dit...

No és per copiar ningú però escrius de meravella!