28.7.10

Nothing can be hidden forever...

Visc en la fúria de no creure que puc oblidar-te. Visc en la ràbia de caminar pel carrer i de sobte, quedar-me immòbil, projectant els records del dia en què fa vint-i-tres segles que vam besar-nos. I encara s'encén més la traca al intercanviar quatre paraules enverinades, plenes de lasciva malícia. Endogàmica mentalitat basada en els nostres sospirs. En aquell sofà i entre aquelles copes vaig gravar una pel·lícula de sèrie B, amb actors amateurs, de final tragicòmic. Tantes espines clavades a la pell, tants vidres a la sang, tants somriures mal traçats, tantes mirades amb recel. No entenc si t'has apropiat d'una part de mi o bé si jo mateixa m'he expropiat de la posició primigènia de neutralitat i pacifisme. Però sempre he de tornar a fer la primera passa: cap l'abisme, cap l'ombra, cap els teus llavis, si s'escau. Digues que sí. Mira'm i digues que sí. Que pugui arrancar-te, després, el cor. Que pugui demostrar la certesa de dir-te jo mai he sigut bona persona. Res pot ser amagat. Res pot quedar sense finalitzar. Només estem en període de treva.

1 comentaris:

aleix ha dit...

A excepció dels vidres a la sang, és magnífic.