Penseu que això ha passat: us confio aquestes paraules.

Tanta certitud em dol. De cada porus de la meva pell n'emana la mateixa tragèdia. I és veritat, després de tanta història com podem viure l'un sense l'altre? T'hauré d'aguantar, m'hauré d'aguantar. Ara queda el silenci, i aquell plor contingut en el propi llagrimall, a punt d'esclatar, disposat a negar els camps de blat d'on en som guardians, i totes aquelles paraules que guardo amb recel, prop la memòria... L'absència m'apropa a tu. I aquest fet em fa sentir llastimosament dèbil. S'alça, davant, un immens, un incommensurable agost on moriré trenta-una vegades. Amb la caiguda de la primera fulla meritarà l'esperança de veure't. I l'hivern em recordarà que el monòton batec del meu cor només durà un acomiadament forçós. No vull trobar-te enmig del primer raig de sol. No vull trobar-te a la vesprada, dormitant tranquil·lament al meu feu. Tu no has acceptat ni una sola cosa de les que et vaig dir. I l'engany és un element present en l'equació que, tenint-nos de factors nosaltres, dóna zero. Ferma condemna a acabar sols, ambdós, amb la mel de l'altre als llavis. La nostra història està vista per a sentència. Però vull, vull amb totes les meves forces, guanyar aquesta partida, ara pausada. La reina dicta el fat. La bèstia jau, arraulida, esperant veure la jugular de llur presa. Un dia brotarà la sang i morirem en l'acte d'estimar-nos. I fingint, ens somriurem, com si ens importéssim més enllà d'engrandir el nostre propi ego. Tanmateix, malgrat el dolor, les paraules, el dany i l'engany, la vida i la mort, ets el primer pensament que em domina en obrir els ulls. I això em paralitza.