Si bé que molts cops tot plegat és com ens diuen els Manel: "i a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim " sempre roman aquesta necessitat estranya de deixar-se embriagar per la melangia més profunda. I és ara que retorno a la llar seguint dues paral·leles blanques en l'obscuritat, quan l'anhel de la llàgrima és fa més present, més inajornable. Vull seguir escrivint, deixant de nou aquí el meu leitmotiv que ara esdevé vital. Vull escriure i recuperar el virtuosisme d'antany i allunyar-me d'aquesta estètica barroca i repetitiva i nodrir-me altra vegada del dolor i de les lectures acabades entrada la matinada i d'aquella solitud que em feia vagar entre els carrers foscos al capvespre, just abans d'abandonar-me, poc a poc, una mica més. Són tantes les costums que ara enyoro i tanmateix són tantes les costums que ara, amb joia, implemento en la meva existència! Aquesta tristesa perpètua, aquesta infelicitat crònica, aquesta necessitat sempre present d'anar més enllà, de transcendir a la resta, de no esdevenir pols a la pols i temps al temps. Plantar un arbre, tenir un fill, escriure una novel·la. Embriagar-se de whisky, fumar-se un Malboro, observar la nevada des del sofà amb la llar de foc cremant davant nostre. Veure, en les flames, en reflex de tot allò que ens és passat. I cremar-nos, simbòlicament, però després d'haver-nos esberlat el crani. Tot canvia. I partim sense pietat per camins distints i jo et miro i et crido i no trobo resposta; només una ombra fugissera enmig del desert.
Però no és aquest el futur que ens espera.
1 comentaris:
molt bé ja m'agrada que tornis a escriure.
Publica un comentari a l'entrada