Love is no big truth

Saber exactament la cançó que posar per a escriure de manera incontinent. Deixar el telèfon sonar, en s'horabaixa, i no immutar-se per l'ocell que ha caigut mort, finestra enllà. És la fi del món aquesta? Caure en l'apatia total. A vegades plorar senzillament perquè sí. Llegir aquí i allà i pensar que un mai s'acostarà a l'ideal literari. Si miro a la meva dreta hi trobo la llibertat. Grisa avui; jo gris, tu gris, Juan Gris. I anar fent, com si l'existència només es tractés d'això. Il·lusos. Seguir el sender sense pena ni glòria i de sobte, obrir un dia uns ulls cansats i tristos, segats per l'ombra de la seixantena, i descobrir-se fracassat i condemnat de per vida. Ah, però deixa els Kings of Convenience que sonin al reproductor i talla't les venes. Compte de no tacar. La qüestió de morir és com la de viure: passar de puntetes, sense fer soroll, sense destorbar ningú. No vagi ser que de cop ens féssim famosos i adéu tristor.