Partícules de déu

Jo abans sabia escriure. Arribava aquí, em posava una música adient i amb la primera frase que es deia, just després d'una intro instrumental, desenvolupava un text més o menys coherent, més o menys brillant, però sempre carregat d'aquesta melangia que mai he sabut desenganxar de totes les meves paraules. Jo abans sabia escriure: ara cada línia ha estat extreta a la força, en el camp de batalla, de les entranyes d'un altre lletraferit amb menys sort que la meva. Robo els mots i em declaro culpable. Enyoro el dolor, diria, i seria tan cert que el propi pes de la veritat em deixaria sense respiració. Abans, abans, quan les nits eren realment fosques i qualsevol imatge era potencialment una història, les mans em tremolaven preses de l'èxtasi de l'artífex. Ara, els llavis se m'assequen, la llengua resta aspresa en la cavitat bucal i els genolls cansats, es rendeixen de seguida. Hi ha tota una vida que mai podré confessar a la resta. Tot aquesta nostàlgia del que un dia vaig ser. Tot aquesta personalitat subjacent que existeix i mor quan una ombra em travessa la mirada. Transparent no és un adjectiu que em faci justícia.