Maybe not

Merda. He tingut tres-cents posts fantàstics a la ment per penjar avui, ara, on tot em sembla difús i allò que es tan evident s'esvaeix davant meu. M'agradaria haver recorregut als tòpics de la ferida que cicatritza de forma nefasta, del pes de la història que ambdós carreguem a l'esquena, d'un bes i d'una paraula regalats vint-i-tres dies abans de fer-ne vint-i-tres. Per què mantenim aquesta cursa absurda quan el teu camí i el meu s'han convertit en línies tangencials? Ara es tractarà d'asseure'ns en la mateixa taula, de mirar-nos als ulls i fer veure què res passà, temps enrere, anys enrere. Com si no haguéssim esmorzat plegats durant infinitat de matins de la nostra vida. Com si no haguéssim tingut aquells moments de complicitat profunda. Vull lluitar per una amistat que no té perquè perfilar-se com a impossible. Fer unes cerveses, enriure'ns de nosaltres, parlar de tu i de mi, de tot, de la roba que duem, dels llavis que un dia es tastaren. La necessitat de poesia que ho engoleix tot, recitar el Baudelaire que et vaig regalar, fumar en s'horabaixa, tornar als llocs que antany freqüentàvem. Parlo com si haguéssim desaparegut, però és cert, nosaltres, aquella que t'esperava a les nou en punt, aquell que sempre es posava nerviós amb les mirades alienes, ambdós formen part d'un passat que no tornarà a repetir-se. Hem perdut la nostra oportunitat. Hem perdut la nostra oportunitat.