Nihil domèstica

Només un vers. Iniciar-ho tot, de nou, amb un vers. No hauríem de parlar apropiant-nos ni de Pizarnik, ni de Whitman, ni de la primera línia de la Divina Comedia de Dante. Ni ens trobem en "nel mezzo del camin di nostra vita", ni prediquem el "escríbele, escríbele hasta que te enredes en los hilos del lenguaje y caigas herida de muerte". Ja no som res ni ningú i no pertanyem a la literatura. Ens hem abandonat, convertint-nos apàtrides de tot allò que un dia estimarem. I malgrat això, el verb estimar és el que ara repetim, de manera reiterada, fins a convertir-lo en natural, monòton. Diem que hem de rescatar aquella Moleskine abandonada en l'últim calaix del nostre escriptori; recuperar-la i esgrimir de nou la ploma i furgar-nos endins, ben endins, i recuperar tots aquells records que no mereixen morir sota el pes de l'oblit, i idolatrar-te a tu i a ells i a tots aquells que formaren part de la nostra vida. I seguir formant conjuncions copulatives, com si la vida no fos res més que una immensa suma. Tanmateix, mira'ns: caiem en la inconsciència en cada nit i ens despertem, sent uns indignes Llàtzers, enmig de l'Angelus. I tenint el regust agre als llavis, l'únic que podem fer, en primer moment, és besar-nos. No és terriblement absurda aquesta situació?! No és profundament execrable aquest teatre on qualsevol dels dos pot ferir-se de mort? I tot i així, cal seguir. Recórrer el camí amb els peus descalços i amb calma, curar-se les petites ferides, procurar no trepitjar les punxegudes pedres. Aturar-se, de tant en tant, assedegat i reposar, al marge del camí. Fins i tot, permetre's la llicència de recitar a Margarit i dilatar la marxa, fins l'endemà. Al capdavall, de tota aquesta història, només els tres milions de bourbons seran certs.