Aferrar-se a la vida, de manera brutal, incansable, desesperada. Veure com l'aigua engoleix les teves pròpies entranyes. Camps negats, ulls negats, sang aigualida. Tot flotant, riu avall, per acabar en el mar immens de l'oblit. #japan: ara formes part de la nostra existència i demà seràs el difús record que ens assaltarà, de tant en tant, al presenciar una tragèdia similar. I és que aquest és el vaivé al que tot està sotmés: formar part de l'ara i aquí i, seguidament, esdevenir aquell passat amagat entre la boirina del temps. Viure i de cop, morir. Somriure i de cop, plorar. Pensar que aquell moment de la nostra història fou un error i de cop, creure fermament en que l'actuació va ser encertada. Demà el que ara hem viscut amb tanta intensitat, el que ens ha omplert totes les converses serà només ombra. I no podem recriminar-nos-ho: al capdavall, importem nosaltres i allò que ens rodeja, allò que podem palpar, tocar, sentir. Perquè el dia en que un dels nostres mori, sí que el món s'aturarà, desplaçant-se l'eix mil metres envers la tenebra. I aquí rau la certesa de saber que quan un desapareix és una tragèdia, mentre que si en són molts, és només una estadística. L'encant de la pròpia humanitat.
3 comentaris:
Si els molts són lluny, són només números en un titular. I com més lluny, més números calen perquè siguin llegits.
Englint-ho tot, fins i tot la teva pròpia vida.
les grans tragèdies són tant impactants que el dolor minva els sentits...
Publica un comentari a l'entrada