20.3.11

Quina tristor Venècia...

Malgrat els anys, mai vam arribar a conèixer-nos. Tu sempre anaves davant meu, obrint el pas, prenent les decisions, solucionant aquells problemes quotidians que ens assaltaven, i jo et seguia, sempre al darrere, sempre inexpressiva, temerosa de dur-te la contrària, immòbil. Ens estimàvem? Hi quedava amor entre el blanc impol·lut de les nostres vestimentes, entre la sumptuositat de les nostres joies? Sincerament, no ho sé: entre nosaltres tot era un estira i arronsa, un cedeix i atorga constant i exhaust, un joc entre dues persones que volen dominar-se i no saben com fer-ho. Però als llavis sempre hi teníem aquella cançó carnavalesca que tan ens agradava, sentida a la llunyania, entre els carrers de Venècia. Ens va marcar massa, aquell viatge tan intens però alhora tan catastròficament premonitori pel futur de la nostra relació! Ja llavors et vaig preguntar si m'estimaves, mentre ens posàvem aquelles màscares blanques acabades de comprar en una botiga de souvenirs. Crec que el teu sí en aquell moment ja era mentida.

Nova proposta pels Relats Conjunts

9 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

Ostres que dur! Molt bon relat.

Quadern de mots ha dit...

Marxa, deixa’l, segueix un altre camí, ara, al mig de tanta disfressa no et trobarà.
Fins aviat

Elfreelang ha dit...

M'ha encisat el teu relat...molt molt bo!

montse ha dit...

M'agrada aquest relat on es descobreix darrera la màscara.

garbi24 ha dit...

que fàcil és dir mentides darrera d'una màscara.....tot i que cada vegada més....la gent en sap més a cara descoberta.

McAbeu ha dit...

En alguns casos la vida és un joc de disfresses i de mentides, sembla que la protagonista del teu relat comença a adonar-se'n que en el seu cas és així. Aquest és el primer pas per sortir-se'n, espero que ho acabi aconseguint. Bon relat!!

XeXu ha dit...

Déu n'hi do, déu n'hi do... força dur, però malauradament és força realista també. Passen aquestes coses. Les del carnaval no són les úniques màscares que porta molta gent. I algunes més val treure-se-les que mantenir-les per no res.

Mònica ha dit...

Quina carta més intensa d'un desencant que mor amb un final anunciat. Molt bella.

Mrs Dalloway ha dit...

gràcies a tothom, es segueix fent el que una bonament pot... :)