Dàrsena

Senyor, només puc que asseure’m en aquesta platja deserta i pensar en vós. Què em provoca aquest abatiment perpetu, aquesta deixadesa que se m’aferra al moll de l’ós i no em permet avançar? Ara que estan a punt de xisclar les orenetes només sento la basarda més profunda per enfronta’m a aquesta trista i melancòlica existència. Senyor, i si m’agenollo davant la vostra magnànima figura i reso amb una mescla de vehemència i desesperació? Vull deslligar-me d’aquestes cadenes i no esdevenir un Prometeu eternament encadenat, vull volar lliure i no precipitar-me irremeiablement com Ícar! Senyor, Senyor! Imploro la vostra atenció: insufleu-me amb un bri de vida! Però mentrestant, resto immòbil mentre al firmament s’alternen els astres. I ara toca l’orgue i ara canten els Sants i tot i així, la meva ombra, llarga, fosca, engoleix les meves passes fent-me creure que camino cap la tenebra. Hi haurà un dia que després de la crucifixió, ningú creurà en la resurrecció de la carn. I l’olor de podrit s’escamparà per aquesta erma terra.