Sigh no more

Aquesta dèria de posar-me Mumford&Sons les vint-i-quatre hores al dia. Aquesta mania meva de somriure quan no toca, de beure a deshores, de menjar simplement quatre fulles d'enciam i una mica de pollastre. Acabo d'enviar un mail per intentar esmenar un error que arrossego de fa sis mesos, error que per solucionar-lo em costarà l'empassar-me la pròpia dignitat i defensar dues o tres mentides. Com si no fos prou feixuc ja aquesta disciplina d'escriure poesia com a mínim tres hores, just després de mitjanit, en un intent desesperat de convertir-me en allò que un dia vaig voler ser. I fracassaré, com sempre, irremeiablement i de manera silenciosa. Suposo que en part aquesta és la gràcia de tot plegat: intentar aconseguir tot de coses salvatgement per després, sucumbir a la mandra, a l'anonimat o simplement, al tedi. I com ens hem de negar a jugar si, ans al contrari, només seríem un vegetal?