I want you (too)

Pòster de reclutament, personificació dels EUA, 1917

Mirant-te als ulls hi veig tot el pes d'un país. La força de tot el que un dia es cregué un imperi, una potència imparable, un estat de bonança eterna. Dius que em vols per defensar unes idees, un model que potser no coincideixen amb els meus. Dius que em vols per enviar-me a morir lluny, ben lluny, en favor de defensar un missatge d'alerta llançat en temps de crisi. Dius que em vols i m'assenyales, amb tota la teva vestimenta plena de referències americanes, fent-me sentir culpable per passar davant teu sense complir el teu mandat. Mentre segueixo caminant penso en tots aquells que et van fer cas, ara i en el passat. Tots aquells soldats, sovint sense masses estudis, sovint sent persones amb risc social d'exclusió o immigrants, que van formar part del teu exèrcit només per sentir-se identificats amb alguna cosa gran, imponent i important, només desitjosos de sentir, d'aconseguir un aplaudiment de la població en comptes d'un retret. Ser herois. També penso en tota aquella gent que vas convèncer no només sota raons de defensa del país i de la pròpia idiosincràsia, si no també amb eines que apel·laven a la por al desconegut, a l'incontrolable, a l'odi als demés, a l'atac justificat d'aquells que no ens comprenen. I, sobretot, evoco tots aquells que van tornar de països estrangers dins d'un taüt embolcallat per la bandera americana. De patriòtics morts n'hi ha hagut molts. I aquest mateix patriotisme, és també el que causa fotografies que ens escandalitzen quan surten a la llum: nueses injustificades, crueltats sense raó de ser, tortures amb un somriure als llavis, cops i ferides. Tot justificat per la paraula "pàtria". Tot disculpat pel verb "salvar". Aquestes militàncies aferrissades al país, a la llengua, a la religió, a un mateix només acaben sent excuses per justificar allò que en circumstàncies normals resulta abominable. 

Nova participació als Relats Conjunts