Demà passejaré la meva pena per Barcelona, com antany ho
feia amb tu. Encara passo per aquells llocs i recordo el bes, el
Baudelaire regalat, la traïció a la meva expectativa. Solcs a les
sabates, de tant repetir els camins cap a la teva absència. I mira
ara, estranyament, es gira la truita, el tauler torna a restituir-se,
la partida segueix, cap més explicació que la bonaventura. I aquest
cop va a més, a tocar-nos amb les mans nues, a explorar tota la
nostra solitud, a sentir el teu batec, just després de la
descàrrega, electricitat en les empremtes dels nostres dits. Som a
Ítaca i Ítaca es repetirà, ja m’ho has dit. I la por de perdre
aquest encant, aquesta lluita, la realitat del desafiament em fa fer
un pas enrere, ara que n’he fet un d’inoblidablement al buit.
Però el temps passa i no puc negar el ball que hem dut, des de
sempre, el que ens ha arrancat llàgrimes dels seus i somriures dels
llavis, el que ha fet que la sang se’ns congelés i el cor bategués
acompassadament, amb cada parpelleig dels teus ulls. Sé que el camí
és evident. Sé que les cadenes han de ser tretes. Sé que la calor
em cremarà la pell. Tots podem ser la desferra dels nostres somnis.
