Tot aquest silenci

No sé ben bé què ha passat però el tauler ha estat enretirat, i les peces s'estan pansint en els palmells de les nostres mans. Hem desaparegut del camp de batalla, i les fletxes que ens havíem clavat, cauen al terra, sanant la ferida. Hem tornat a oblidar-nos, altra vegada? Desprès de devorar la nostra essència, ara el monstre ha caigut, de nou, en la letargia. I passarà l'hivern, i tornaran les fulles als arbres i el Sol brillarà amb la seva màxima força i irromprem inesperadament en la vida de l'altre. Qui som, nosaltres, sinó aquells estranys que decideixen conèixer un dia la profunditat de l'anhel humà? Oblida'm i deixa que continuï el meu camí amb aquell amb qui m'he decidit comprometre'm. De tot això l'únic que m'espanta és que el temps corre i les paraules no han acabat de vessar. No puc atrapar la poesia si els dits em tremolen, si els segons s'escolen memòria enllà i jo resto immòbil. O trencar el glaç o servir-se un bourbon i deixar-se perdre. Definitivament.