Pensava que era el final però
es va obrir una escletxa. La resurrecció de la carn durant l’Angelus; i la pregària,
diluïda en l’aigua de les nostres llàgrimes, va tornar a ser intensa, com la d’aquella
nit a Barcelona. Acostumat a aconseguir, marques l’agenda del dia a dia. Batre’ns
en duel, de nou, i danyar-nos la pell amb els llavis, i esperar descobrir què
hi duus, sota la camisa. Vindrà el fred i tornarem. Ens obrirem el ventre i
deixarem que ens caiguin les entranyes, i quan apressadament ens agenollem per
recollir-les, per recollir-nos, la moral i la decència ens decapitarà, posant
fi a la nostra història. Hauria de ser jo, qui et matés? Ales negres, notícies
negres. Potser és millor beure de la font del Leteu i oblidar-te els ulls, que no
el nom, que poc importa. Han de passar tantes coses que la partida no pot sinó
seguir amb el seu curs natural. El final però, és clar i obvi i natural: un ho
ha de perdre, irremeiablement, tot.
