Caure mort. Tancar la porta. Cobrir-me els ulls amb les mans. Traspassar la
línia vermella quan encara duia els grillons als meus turmells. Recordar-ne el
moment, i somriure, molt més que l’instant en què ens descobrirem, nus i
cicatritzats per tot aquest temps absents de nosaltres mateixos. La pregunta
segueix sent què farem ara. El moviment següent, el sender que ens duu a la
bogeria. L’ànima als peus cada cop que passen vint-i-quatre hores sense
determinar la següent jugada. L’anhel de retornar i poder deixar la moral
callada, arraconada en l’últim doblec de la meva pell. Indomable i desafiant,
en la blavor oceànica dels teus ulls només hi trobo una fera desconeguda. Hem
tingut tants anys per conèixe’ns que, quan en tenim l’oportunitat, seguim
dansant separats en un intent desesperat per no perdre la tradició de
mostrar-nos orgullosos. Arriscar-ho tot i no perdre res, o moderar-se i deixar
que la vida passi. He de dominar-te. I llavors passar pàgina, amb el teu cor
clavat com un trofeu en la paret de la meva habitació.
