Què és tanta estupidesa? Aquest cel que s’enfosqueix poc a poc, i aquest
tràgic vaivé que ara em fa repensar si el joc que juguem ha d’acabar o no. Sempre
he parlat de la blavor oceànica dels teus ulls i d’aquesta capacitat de
desafiar-me. Sempre he recordat aquella nit a Barcelona, quan la batalla va
esdevenir més cruenta que mai, quan els dos caminàvem plegats però ferits de
mort sota la tímida lluna del mes de març. Vint-i-tres dies abans dels
vint-i-tres i d’això ja en fa tres segles. Les segones oportunitats, els segons
trens, la segona vida del gat sempre serà la última: o salpes en el bot camí de
la Ítaca promesa, o et quedes a terra, incrèdul i maleït fins la fi de la teva
pròpia història. El valor per esventrar-te, per esberlar el teu brillant crani
en els primers vents de l’hivern. Els flocs de neu cauran, però es desfaran
just al tocar-nos la càlida pell. Què he de fer amb tu? Puc aposar-ho tot i tu
em pots prometre, però dins meu tremolo tant que al agafar el vas, em tiro el
bourbon per sobre.
