Guanyen les negres

“Vaig equivocar-me”, em dius mentre fixes la teva pupil•la en la meva. Esperes que et doni una segona oportunitat, que el meu sender es torci cap al teu famolenc desert, que canviï l’abisme de l’esquerra per muntanyes gelades. Una oportunitat va ser perduda i ara, inesperadament, se’n dibuixa una altra a l’horitzó. Corre l’electricitat per les nostres venes, i avui quan sentia aquesta remor obscena de fons, només podia pensar en la tonalitat de grisos que vam deixar perdre. La condemna és als instints, als impulsos irrefrenables davant una caixa, a aturar-nos al mig del carrer i mirar enlaire, i veure la negra nit, i la tenebra. Però mira la lluna! La seva lluminosa cara i la proposta indecent comparteixen un mateix cos celest i de perdre’ns no hi ha més art que el retrobar-nos, junts, algun dia. He d’agafar la escopeta i afusellar-me? He de fer callar totes aquestes veus que clamen per guanyar-te la partida? El desafiament per nosaltres segueix les mateixes regles: un joc de trons, un joc d’escacs. Només quan dobleguem ambdós el genoll al terra i ens mirem fixament als ulls, des de la mateixa posició i en la mateixa distància, podrem concloure que la història ha acabat. Fins llavors, els peons seran sacrificats i no hi haurà cap més voluntat que la de tenir-te lligat enmig de plomes.