Automàtica

Què hi ha de cert en aquesta jugada que ha deixat al descobert els peons amagats en les ombres de les altes torres? Són les tres de la matinada i dels canells em vessa aquella sang de la que mai vas beure. En la profunditat dels teus ulls només hi trobo la tenebra. Escolta bé, entre aquest jazz que incessant ens recorda que estem vius, la veu de la teva consciència t'implora que t'aturis. Trair no és com abans: ara tot queda oblidat sota el mantell de la mentida tecnològica, de l'escapisme cibernètic. Tanta tecnologia ens ha acabat fonent les ungles, i el nostre cor batega amb els sons dels avisos de notificació. Desapareixes, de nou, després d'ensenyar-me les cartes? Com perseguirem el teu rei, just avui, en aquest dia, si fas malabarismes amb les teves pròpies ombres? Acompanya'm més enllà del camí, just en el límit de l'abisme. Recitarem a Baudelaire i recordaràs aquell dinar aprop l'equinocci d'estiu. Vint-i-tres dies abans de fer-ne vint-i-tres, i ja n'han passat dos, però la història és cíclica i tu has pensat que sempre pots esmenar un error fet en la certesa del què no s'equivocava. I és que he de donar-te jo, ara, el do del perdó? O més endavant el propi pes d'aquesta història servarà en la nostra consciència el desig de no haver-nos devorat?