Ícar

Al nostre voltant, el bullici de la vida començava a nàixer. Com una remor de fons, centenars de converses es mesclaven en una sola veu; tots els gests es fonien en un de sol; els riures esdevenien una sola melodia; els parpelleigs se sincronitzaven. Totes les existències unides en un individu únic que ens mira mentre xarrupem el nostre cafè en una terrassa qualsevol d'un poble qualsevol. Què som? - ens preguntem mentre ens encenem una cigarreta. Qui ho sap - ens responem, amb la mateixa parsimònia d'aquell que sap que té una obligació que ha de complir. Hem deixat de ser i ara ens hem fos en el metall d'allò que no té ànima, en la superfície de totes les màscares que cauen i s'abandonen i es reparen i es llencen. Però no canviem i seguim sent tan deplorables com antany; en el nostre cor només hi batega la ràbia de saber-nos infravalorats, de no ser premiats amb allò que realment ens mereixem. Aquesta és la mentalitat que ens paralitza i ens impedeix avançar, aquest sentiment d'injustícia poètica, d'haver fracassat perquè els astres s'han alineat tot conspirant en contra nostre. Però hem de créixer i ho fem quan tots els riures s'uneixen conformant un lament únic, devastador. El bullici de la vida s'acaba just quan la primera llàgrima es vessa: els cafès són metzina, el dolor penetra dins les nostres entranyes. Es pot morir d'aquesta manera, sense esperar-ho, sense haver preparat una curta missiva? Es pot. I ho fem. I ens obrim les venes i ens llepem la nostra pròpia sang i quan ja n'hem perdut el suficient per notar que la son ens domina, ens estirem enmig del carrer i ens abandonem a totes aquelles paraules de les quals mai n'hem sabut el significat.