Ánimo, Valiente!

La gran desil·lusió és saber-se massa gran per creure, però tot i així, tornar a casa pel camí més llarg amb l'esperança de trobar-se un regal diminut sobre el coixí, col·locat estratègicament per tal de no veure'l a simple vista. La gran desil·lusió és llevar-se i notar que el Sol ja no escalfa, i que el vent només duu la melodia dels caiguts al camp de batalla. I palpar-se el cos i notar-se com les velles ferides tornen a obrir-se. I mirar-te als ulls, a la blavor oceànica que ens atrapa i ens ofega, i percebre que tots plegats som estranys els uns dels altres. La gran desil·lusió és apostar-ho tot i perdre-ho i haver de sortir carregant la llosa d'aquell que ni ha triomfat en l'amor ni en el joc. I asseure's en un banc qualsevol d'una plaça qualsevol d'una ciutat qualsevol i escriure com si vomitéssim, amb una ràbia i una inestabilitat pròpies dels dements. Però, i la il·lusió, què és? És saber-se viu? És la plenitud d'una existència que complau i ens atordeix els sentits? És embriagar-se perquè sí, perquè avui toca, perquè el whisky és el pitjor de les nostres ressaques? No ens queda res més que embrutar-nos les mans amb el negre i el blanc i crear, en un llenç tan pàl·lid com el nostre rostre després de contemplar la mort, la barreja que determinarà la direcció de la nostra misèria.