Cara. He utilitzat cada neurona com si fos una bala i les he anat gastant a poc a poc, esperant ferir-te. I ara mira'ns: ha acabat el joc i els peons s'alineen sobre la taula, moribunds, sagnant incessantment sota la nostra atenta mirada. Els meus cavalls han mort, un a cada extrem, i una de les torres ha quedat abandonada després de la gran explosió. No hi ha supervivents: rei i reina han estat decapitats després d'una última pregària. Ha acabat tot com tot havia d'acabar-se: amb la mort i la nit i el vent i aquesta estúpida sensació que mai més res tornarà a repetir-se. I tot i així, qui pot tornar a viure quan ha lliurat una guerra?
Creu. Què importa, però, haver lliurat una batalla? Hem tornat a casa com a víctimes dels records i de la nit de Barcelona i de tota aquella brisa que ens xiulava paraules incomprensibles a l'orella, fent-nos embogir en la solitud d'una matinada. Vam ser guerrers fins que ens vam treure la cuirassa; vam ser herois fins que vam decidir renunciar a la sang per embriagar-nos al Born. Som la vergonya de la nostra estirp, candidats a l'exili, marcats amb el símbol de Caïn. Ens hem embrutit, i ho hem fet de manera tan vil que fins i tot hem cregut que ens honoràvem. Però ni honor ni glòria: la partida ha acabat i res més tornarà a repetir-se. Ningú pot tornar a viure quan ha lliurat una guerra i n'ha desertat. Per nosaltres, no hi ha més sentència que la mort.
