And I'm quick, like Athena

Potser arribarà el dia en què hàgim de claudicar. Asseure'ns un davant l'altre i començar a explicar totes les batalles que mai vam lliurar però que tot i així, van ferir-nos. Les cicatrius dels meus braços són el testimoni de tota la sang que es va vessar quan encara no ens sabíem el nostre nom. I va passar el temps i la guerra, i els cadàvers s'estenien davant nostre inerts, podrint-se. Som efímers i res roman per sempre. Els cossos es descomponien i les flors es marcien: les avingudes de la mort quedaven nues. Què en serà de nosaltres quan l'albada ja no projecti aquesta llum que ens fa semblar tan bondadosos? Jo vaig trair-te i puc dormir tretze hores seguides sense que el record em turmenti. Esventrar-te, esberlar el teu preciós crani, arrancar-te els ulls i agafar el teu cor amb la mà i prémer-lo amb tanta força que el destrossi. Ens vam fer això, mútuament. I des de llavors, el sol ha anat sortint per l'est i ponent-se per l'oest, i la lluna ha seguit brillant, i la pluja ha tornat a caure. Res no s'ha aturat, ni tampoc ho ha fet aquest dolor, sord, que ens embriaga i ens abandona en un vaivé etern. Dibuixem-nos. Que la història sigui feta per nosaltres, que siguin les nostres mans qui tracin el principi i el final d'un viatge llunyà. Però no hi haurà redempció ni serem llàtzers. Nosaltres no mereixerem la vida eterna ni la resurrecció de la carn. No hi ha tranquil·litat més absoluta que la de viure sabent-se condemnat, per sempre.