Més enllà de nosaltres mateixos

Els vendavals de la victòria bufaren a favor nostre, impulsant els vaixells on els records estaven empresonats més enllà de la consciència. Tots els peons que moriren, ressuscitaren com Llàtzer; totes les torres que vam destruir amb la fúria pròpia de titans, tornaren a alçar-se, victorioses. Però de perdre en sabem tant que ja ho fem amb els ulls clucs. Hem tornat a estirar-nos enmig d'un camp de gebre i quan la primera rosada ens ha humitejat els llavis, hem reconegut que la vida no és ni serà com l'esperàvem. I mira'ns ara: restem de nou immòbils i consternats per aquest sobtat hivern que ha congelat les puntes dels nostres dits. Ja no podem acariciar les veus de la nostra memòria i tota aquella vida que un dia abastava el Sol com un guèiser ara es panseix en les avingudes de la Mort pròpia. Què hem fet per merèixer la desídia de consumir-nos en masmorres d'oportunitats perdudes? Ens vam emocionar quan la partida semblava iniciar-se de nou, quan totes les fitxes es trobaven repartides pel tauler i la possibilitat de desaparèixer era res en comparació amb matar la Reina. Però de cop va baixar la boira i va començar a bufar el vent de l'Est i tot s'evaporà d'igual manera que havia vingut. I ara estem sols i seguim amb aquesta terrible mà amb les que tenim totes les de perdre. Retirem-nos. I preguem per guardar la major dignitat possible quan ens tallin el cap.