Recorda!

Ens deixem atrapar en una teranyina de mots desconeguts i vides no viscudes. I tanquem els ulls per escriure el nostre propi epitafi i bevem i fumem com si no hi hagués demà, com si no ens importes accelerar el procés cap a la mort i l'autodestrucció fos el més plaent de tot el que podem experimentar. I fantasiegem, quan els ulls se'ns emboiren per la ginebra i la veu se'ns endureix pel fum de totes les cigarretes consumides, en disparar-nos a la templa i deixar el nostre cervell escampat per terra. I llegir, en aquesta obra moderna dels individus més boigs, els auspicis sobre el futur de la història. D'altres vegades, quan tenim els vidres a la sang i la pols als llavis, optem per mirar les estrelles amb el cap a la via, escoltant el silenci de la nit i el so metàl·lic d'un tren acostant-se. Es tracta de seguir temptant a la sort i al càncer i al gran i etern rellotge que marca el tempo de la nostra vida i a tota aquesta estupidesa que cal saltar-se-la com qui esquiva un bassal en un dia de pluja. L'aranya només ens teixeix la mortalla, però és inevitable sentir-se empresonat i immòbil. I contrariat, profundament contrariat perquè al capdavall, aquesta vida és sempre més injusta del que un dia vam creure que ens mereixíem.