Aquesta Barcelona que tot ho emmetzina. Aquesta solitud que tan
profundament se'ns clava a la pell, aquesta predestinació a ser
mercaderia danyada. Aquests núvols que es trenquen quan tu crides,
aquesta gelidesa que ni tan sols el teu somriure escalfa. Tota aquesta mentida en la qual vivim, tota aquesta esperança invisible que mai es materialitza. Hem caminat com si fóssim un sol
ésser i hem menjat mirant-nos directament als ulls. I t'he pogut
descobrir sota aquesta façana tan devastada, i he pogut enderrocar part
de la teva vasta muralla que s'estén més enllà de l'horitzó. Però no
n'hi ha prou perquè em defuges com un animal danyat i et negues a
respectar la meva calidesa. I ploro d'impotència quan el rellotge marca
mitjanit i totes les estrelles de l'univers s'apaguen. Bombardejar la
teva línia de flotació i fer-te caure en els meus braços i lligar-te amb
les cadenes més fortes que s'hagin fet mai. Sotmetre't i anul·lar-te,
xiuxiuejar-te que sense mi no ets res, que en la meva absència aniràs cap a una
eterna deriva, l'abisme. I contemplar com et destrosses i com
claudiques i com, conscient de ser el moribund amb un destí irremeiable,
desapareixes entre la sinceritat de la meva carícia.
22.1.15
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
totalmenteafavor@gmail.com
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada