22.1.15

Cold hands

Aquesta Barcelona que tot ho emmetzina. Aquesta solitud que tan profundament se'ns clava a la pell, aquesta predestinació a ser mercaderia danyada. Aquests núvols que es trenquen quan tu crides, aquesta gelidesa que ni tan sols el teu somriure escalfa. Tota aquesta mentida en la qual vivim, tota aquesta esperança invisible que mai es materialitza. Hem caminat com si fóssim un sol ésser i hem menjat mirant-nos directament als ulls. I t'he pogut descobrir sota aquesta façana tan devastada, i he pogut enderrocar part de la teva vasta muralla que s'estén més enllà de l'horitzó. Però no n'hi ha prou perquè em defuges com un animal danyat i et negues a respectar la meva calidesa. I ploro d'impotència quan el rellotge marca mitjanit i totes les estrelles de l'univers s'apaguen. Bombardejar la teva línia de flotació i fer-te caure en els meus braços i lligar-te amb les cadenes més fortes que s'hagin fet mai. Sotmetre't i anul·lar-te, xiuxiuejar-te que sense mi no ets res, que en la meva absència aniràs cap a una eterna deriva, l'abisme. I contemplar com et destrosses i com claudiques i com, conscient de ser el moribund amb un destí irremeiable, desapareixes entre la sinceritat de la meva carícia.