Eternament culpable

T'odio, i ho faig de manera profunda, visceral. T'odio, i és un sentiment que ha començat a nàixer dins meu, inesperat, però que ha començat a fer-se gran, enorme, a vèncer qualsevol intent de combatre'l, a eclipsar els teus somriures i mirades. T'odio i les mans em tremolen i els ulls se m'ennuvolen i l'anhel ja no és de besar-te sinó de fer-te mal, d'esquinçar la teva blanca pell amb el ganivet més afilat que pugui trobar-me. Ja no sóc ningú més enllà de l'impuls de matar-te. I és que en els meus somnis t'esberlo el crani i t'arranco els ulls i t'escupo al pit i et crido, amb ràbia, amb la demència d'aquell que ja no té res més a perdre, que tu has forçat aquesta situació, que tu, i només tu, ets l'ésser que ha de ser condemnat, eternament culpable.