Gran Via

No torbis la meva ment. No apareguis davant meu, com el fantasma que ets, arrossegant peus i cadenes, evocant els meus infinits errors. No xiuxiuegis que pertanyo a una generació que va morir abans de nàixer, que jo sóc l'ombra de la vida, que em nodreixo a base de dolor i desesperació. No m'ensenyis les meves entranyes, podrides; no m'assenyalis com les flors es panseixen al meu tacte. Ja sé que la meva condemna és escriure't quan l'alcohol m'inunda, quan la por d'aquesta solitud se'm fa tan present, tan intensa, que només puc quedar-me immòbil enmig de Gran Via i esperar que m'atropellin.