6.3.17

Tired as fuck

Retornar aquí, a la llar del que ets interiorment, i deixar que les paraules m'abracin com si fossin la mare que acaba de retrobar un fill perdut. Retornar i rellegir-me i assumir que un no ha canviat pas, que les cadenes de fa dos anys, les que m'impossibilitaven volar, són les mateixes que ara estrenyen els meus canells fins a fer-los sagnar. Sóc esclava dels mateixos pensaments i pors, dels idèntics mots que m'han colpejat dia rere dia, des de l'albada fins al capvespre de la meva trista existència. Buidor. Irrellevància. Tragèdia. Aquesta vida tan efímera, tan absurda, aquesta certesa que un cop morts res s'aturarà, que el món seguirà rotant, que hom superarà la pèrdua, que la primavera tornarà a esclatar, que no haurem produït cap canvi. Que l'ésser humà està fet per sobreviure-ho tot, tothom. He compost elegies per a històries que mai han esdevingut, he vessat llàgrimes per cossos que mai he tocat, he assistit a funerals d'éssers que ni tan sols he conegut. M'he desfet i he vessat per les mil tres-centes esquerdes de la meva pell i m'he perdut en les clavegueres de ciutats que no m'han correspost. I ara torno a incendiar-me per l'ombra d'una esperança, per paraules que m'esdevenen dolces, per expectatives creades en codi binari. Estic tan buida que em deixo omplir per l'aigua de qualsevol gerra, inclús si el líquid està estancat, putrefacte. No he sigut mai el llop sinó l'ovella que ha perdut el seu ramat i que espera veure en qualsevol estrany el pastor que la guiï. El gos que ha perdut l'amo, la lluna que vaga espacialment sense l'atracció de la Terra. Treure'm totes aquestes màscares, deixar de ser el soldat en una inexistent batalla. Viure de genolls i humil, viure amb llàgrimes als ulls i el cor trencat a les mans, viure abandonant la idea de transcendir. Viure reconeixent que el destí és un camí de què un no pot desviar-se. I que al final només hi ha l'abisme.


2 comentaris:

Elfreelang ha dit...

celebro infinitament la teva tornada

Celia C. ha dit...

que bonito y también que duro. Sigue escribiendo, las palabras a veces nos sostienen ;)