I. Com refugiar-se de la pluja en un dia càlid

Callàvem. Tot allò que calia dir romania inert en el lloc més obscur de la nostra ànima. A Barcelona hi feia un dia gris, propi de tu. A vegades, plovia. Vam asseure'ns en una terrassa, simulant ser uns turistes més, camuflant-nos entre la multitud que, anhelosa de botigues, de festa, de cerveses, es movia incansablement per l'humit asfalt i vam demanar dos cafès. T'he fotografiat el Rothko d'aquell museu de París, vas dir-me i, mirant-te fixament als ulls, vaig tornar a sentir que la teva bondat era infinita. Pensava que no m'importava, i tanmateix, fa dos dies que el meu cervell només pensa en arreglar aquesta situació. Conservar-te a tota costa, conservar aquest mínim, aquesta tradició que ha alçat com a temples restaurants orientals i sentir-me en vida al entonar els càntics de sempre. La calidesa de saber el què. Aquest respecte teu que em transcendeix i em supera. Aquesta simbiosis estranya de la qual intento defugir, per por. Haver ensenyat totes les cartes i considerar-ho, erròniament, com a quelcom negatiu. Equivocar-se i saber que obtindré un perdó que no mereixo. I sentir-se abjecte i fer mal i agenollar-se en secret a la llar i fustigar-se per tot allò que cal fer però un no n'és capaç. Et dic: sóc així, d'aquesta estúpida manera, i amb això pretenc justificar tots els meus actes. Tortura'm perquè sóc inescrutable.