II. De com la pluja no purifica

I al acomiadar-nos, el buit. I jo vaig entrar al Fnac i tu vas seguir caminant i la certesa de saber que res s'havia solucionat va humitejar tota la meva pell, encongint-me. Travessat el cor, esquinçada la tela que ens sostenia, qualsevol cosa esdevingué un concepte bagatel·lari. Inventant mots, creant existències, fent sorgir del no res paraules mai dites: maniobres per a defugir d'una realitat mal gestionada. La covardia. La por. La impossibilitat de precisar en termes adequats aquelles reaccions caòtiques, inesperades; la manca de control sobre un mateix. El mirar per la finestra i contemplar-ho tot sota una perspectiva utilitària. Retorn al origen, on la teva absència era un fet palès. I volveré donde solíamos gritar i la meva solitud serà quelcom tan tangible, tan inqüestionable que deixaré que el silici se'm clavi fins el fèmur. Mereixo alguna altra cosa? I la veritat, la que ho engoleix tot, és que t'enyorava. I és en aquest mot on implosiona tota la història.