IV. En el primer llamp, la tragèdia

I en la primera gelada, la corrupció de les ànimes. Durant el crepuscle, emmudeixo i omplo les absències de records maldestrement guardats. Canta en un idioma desconegut i empunyem la ploma per obrir-nos les entranyes. Després de quatre-centes línies, la meva prosa recupera l'agilitat perduda durant un estiu excessivament calorós. Emprendre el camí, descalça, fins la platja i agenollar-se a la sorra, sense temor als vidres, a la brutícia que esdevé testimoni de la nostra humanitat. Si sagno, si ploro, si respiro, si batego, qui m'ho pot retreure? Utilitzar-me i utilitzar-vos, en un plural majestuós que tot ho engloba. Antany ho feia millor, quan tot plegat era intranscendent i la única meta era recopilar aquelles paraules mai emprades. Hi haurà un moment, un instant, fugaç, quasi imperceptible, que la meva voluntat es traduirà en percebre la calidesa dels colors. Del raig que cau en veig la llum encegadora. Ésser tan aprop de la flama implica cremar-se aquesta pell tan pàl·lida.