1923

I jo que sé; i a mi que m'expliqueu. Matem-nos si convé, mútuament, amb l'aferrissament que hem estat contenint. Esberlem-nos els cranis, arranquem-nos els ulls. Un dia tot tornarà, i en el retrobament, sonaran els rèquiems que xiuxiuegem de bon matí. En el vent recordaré el seu rostre i quan acabi aquesta carrera, tan feixuga, tan inútil, pensaré que ja no hi és per saber-ho. Però racionalitzem-ho: a la vida l'acompanya la mort i aquests processos, dolorosos, inherents, són el pa de cada dia. I si la seva imatge, muda, se m'ha gravat al rostre, hauré de beure per oblidar-la. I si la meva pell traspua tragèdia, hauré d'arrancar-me-la per a solucionar-ho. No sé si preguntar-me per què tot ha de ser tan difícil, a vegades. Empènyer el taüt, observar com cau a l'ossera. Com pot reduir-se una persona a pols, a cendra, a res? Com diu Margarit: "Mor per no res i per bon poc vol viure". El problema és que ja no hi ha subjecte que compleixi la segona part de la oració.