Nishitani

Com si no acusés cansament. Com si els dies no passessin, com si les hores fossin eternitats. De cop, una frase i tot es sotmet al vaivé del canvi. La mort, la vida, aquest dia de maig sota un Londres amb gust a Barcelona. Una mica de Woolf, una visió de Rothko, un paisatge romàntic, Friedrich enmig de la tragèdia anomenada immensitat. Ni mojitos, ni gintònics, ni quelcom de dolç on reposar els llavis. Sentir-te més enllà de la mar i saber que el batec del teu cor constitueix el ritme de les meves llàgrimes. Escriure això tan ràpidament, tan veloçment que pot englobar-se dins l'àmbit de l'escriptura automàtica. Descobrir-se el subconscient a trenc d'alba, i dormir poc, tan poc que demà el dia es plantegi de manera tan fatídica que la única alternativa possible sigui el suïcidi. Però que dic? Vida. Existència. La remor del mateix oceà, el concepte del no res com a quelcom creatiu, la possibilitat d'innovar a cada moment, a cada instant; fugaç i alhora etern. No vindrem, no vindrem xiuxiueges i ens enfonsem en la tenebra. Un dia tornaré a besar-te i veuré que la partida ha estat acabada per algú altre que s'assembla a mi. Aquest horari em destrossa, em dic mentre toquen la una. Demà serà més aviat que mai i a la tarda, et mataré el rei. Esternudo. Estic emmalaltint.