Back of the van

És veritat. Hi ha un núvol sobre nostre que converteix el fet d'alçar els ulls i mirar el sol en una de les activitats més infructíferes de la nostra existència. Vull marxar amb tu i parlar-te de la Dalloway que viu en mi. Observant el mateix horitzó des del penya-segat estant, tindré temptacions de llançar-me. Podràs entendre totes aquelles paraules que mai goso pronunciar però que em corrompen l'ànima? Això no és la latència del meu jo obscur: en joc hi ha el Marlboro, els gintònics, el poder despertar abraçats, com si fóssim més d'un. Repetiré versos a la llum de la lluna. Dibuixaré la meva mort en l'aigua, just quan la primera pedra creï el cercle on enfonsar-nos. El fil es trencarà i el meu crit et rebentarà els timpans. Asseure'm enmig de la carretera, deserta, amb els xiprers al costat. Collir roses de les avingudes de la mort, robar a la mateixa divinitat la llum. Tenir tot de post-its que em recorden la meva poca moral, el teu somriure temptador, tots els tràmits burocràtics que fan empènyer la meva vida. Darrere de tot això, darrere fins i tot de la meva pell sempre hi roman la certesa d'haver-se equivocat. Tot és plànyer el dolor, la negra nit i la tenebra, i els teus llavis agredolços que un dia no vaig saber respondre.