The weight of my words

Sentir que això ja no és ni d'un mateix. Escriure a la força, arrancant cada paraula de l'ànima, de la pell. Tenir masses noms als llavis; defensar-se amb la ironia, brandar cada cigarreta com si d'un punyal es tractés. Haver estat a punt de pronunciar la paraula maleïda. Passa aquest temps absurd i la vida continua. Noves etapes, inexistents projectes, escapades que acaben materialitzant-se en un nòrdic Ikea. Aquesta existència que es configura amb un vaivé plaent i alhora dolorós, com una infinitud d'onades d'aigua gèlida i refrescant. Vull poder-te dir "queda't" sense que la por a fracassar ho corrompi tot. Vull tenir la tranquil·litat de trucar-te aparentment perquè sí quan en el fons m'estigui trencant, esperant que de tu emergeixi aquell sisè sentit per a descobrir l'engany. Vull que a cap dels dos ens importi tot aquest tornado que duc a dins i que de tant en tant, m'ennuvola la vista i nega els meus ulls. Perdre'ns dins el meu Rothko preferit i escoltar les històries de temps immemorials que tu vulguis explicar-me. I sempre, a pesar de la unió, de la simbiosi, d'aquesta sinergia perfecta entre solitaris, poder partir sense haver de donar cap raó. Llibertat, llibertat de trucar-te l'endemà i confessar-te el plaer de viure. I començar, de nou, com dues persones que mai s'haguessin mirat als ulls de l'altre.