He
tornat a rellegir, a rellegir-nos. Converses malicioses mantingudes a
llum de la lluna, picabaralles dialèctiques, sagetes plenes d'ironia llançades amb l'únic objectiu de fer-nos mal. Vist des de la
distància, no érem res més que dos nens que volíem jugar a ser
importants, dos marrecs que encara tenien por de la vida i que
preteníem encisar-nos mútuament, tot desplegant la cua de pavó
reial. Mireu-nos ara. Vam apartar el tauler d'escacs on jugàvem amb
passió i ara les figures guanyen pols en el racó més llunyà de la
nostra memòria. De la freqüència constant al desert més extens.
De la blavor oceànica a la pell gèlida. On vam perdre aquell
frenesís que ens feia sentir vius, imparables? Abans, durant els
dies bons érem invencibles.
Ara, d'allò només en queden aquelles cançons que evoquen les nits al Born, on tornava èbria a casa mentre tu insisties que deixés de fumar. Fixa't, al final, a la llarga ho he fet, però tu ja no hi ets per a veure-ho.
2 comentaris:
Vés per on... és tan fàcil resseguir la línia un cop els punts ja hi són posats.
Cap surt de la memòria pot esborrar la plàcida manera de morir-se que tenen els records..Gabriel Ferrater
Publica un comentari a l'entrada